Per comprendre què és i què pretén un Projecte Lingüístic de Ciutat (PLC) cal situar-lo en el context: els inicis del seu projecte mare, que és el Projecte Educatiu de Ciutat (PEC), i els nous plantejaments que relacionen ciutat i educació. Cal dir que ambdós projectes -el de ciutat i el lingüístic- tenen, quant a termes i plantejaments, molta similitud amb el que en l'àmbit escolar s'anomenen Projecte Educatiu de Centre (PEc) i Projecte Lingüístic de Centre (PLc). Tot i així, una explicació de síntesi que relacionés directament uns amb altres -és a dir, els projectes de centre amb els de ciutat-, oblidant els plantejaments i les finalitats que els donen sentit i els justifiquen, farien d'aquests projectes simples idees per al mercat de les novetats; tenint en compte que la intenció dels projectes de ciutat és intervenir en la realitat i transformar-la. Els plantejaments de ciutat es mouen, metodològicament, sota tres grans principis: utopia, radicalitat i transformació. Utopia, entesa no com allò que és irrealitzable sinó com allò que és desitjable i irrenunciable, i que rau encara en el no-lloc. Radicalitat, en el sentit de cercar les arrels que ens permetin uns plantejaments més sòlids. I transformació, perquè de res ens serviran una utopia i un pensament radicals si no es mouen en el sentit del canvi, del canvi-cap-a la mateixa eu-topia. I quins són aquests plantejaments i finalitats d'un Projecte Educatiu i, per tant, d'un Projecte Lingüístic de Ciutat?.

El Projecte Educatiu de Ciutat neix des de les administracions locals, amb la clara voluntat d'intervenir en l'educació dels ciutadans. A diferència, emperò, de com ho havien fet en altres moments de la història, durant la darrera dècada del segle XX els ajuntaments han començat a intervenir en l'educació des de la seva concepció més àmplia i global. En aquest sentit, només cal fer dues referències per comprendre quina ha estat la relació entre els ajuntaments i la competència o la intervenció educatives. La primera ha de ser, sense cap dubte, la Llei d'instrucció pública de 1857, llei més coneguda com a Llei Moyano, pel ministre que la promulgà, que estableix tres nivells d'ensenyament: primari, secundari i superior. Tal com ja havien establert disposicions anteriors, l'ensenyament primari (dels sis als nou anys) depenia dels ajuntaments. La segona referència cal situar-la en el mateix present, on l'acció municipal se centra bàsicament en aspectes com la cessió de terrenys per a la construcció de nous edificis de primària i secundària, la participació en els consells escolars de centre i el manteniment dels edificis públics de primària. Tot i que el control i seguiment de l'absentisme escolar també és una competència municipal, aquesta, per desgràcia, poques vegades s'ha exercit com a tal. Per altra banda i més enllà de l'estricte exercici competencial, molts ajuntaments, moguts per un necessari i efectiu rendiment social -de justícia social- han ampliat les seves actuacions en camps com la creació de centres propis de primera infància i de formació de persones adultes; l'oferta complementària a les escoles (educació vial, teatre escolar, recursos de la ciutat…); el finançament d'algunes activitats de centre o la creació de noves vies de formació contínua i ocupacional. Tot i que aquesta tasca no ha suposat a l'Administració local un reconeixement com a Administració educativa, els ajuntaments segueixen ampliant el seu camp d'actuacions en l'educació, fent cas de les recomanacions de la Comunitat Europea quant a incidir en el concepte de formació permanent al llarg de la vida.
La realitat definida per la crisi de les dues màximes institucions educatives, l'escola i la família; l'accelerat procés de renovació de la informació, provocat per les noves tecnologies; així com una major preocupació pels temes educatius (manifestada a partir dels èxits editorials de llibres com El valor d'Educar de Fernando Sabater, El desconcert de l'educació de Salvador Cardús, Atreveix-te a Pensar de Josep-Maria Terricabres o La Ciutat dels Infants de Francesco Tonnucci, entre d'altres), han fet reaparèixer plantejaments més integrals i globalitzadors del fet d'educar, plantejaments que són el punt de partida dels projectes de ciutat. Quina és aquesta idea àmplia d'educació?

Per una forma més àmplia de percebre l'educació

Per definir el concepte d'educació (el sentit i l'abast del terme) des d'una visió moderna i de futur, cal recórrer a les aportacions d'autors i documents de referència imprescindible. D'entre tots els possibles, l'Àrea d'Educació de l'Ajuntament de Ciutadella de Menorca ha optat, com a punt de partida, per la Carta de Ciutats Educadores (a la qual l'Ajuntament es va subscriure el novembre de 1999) i l'Informe de Jacques Delors ("Educació: hi ha un tresor amagat a dins").

La Carta de Ciutats Educadores explicita i situa els principis educatius en el marc de la ciutat (de tots i per a tots). Segons aquesta declaració signada a Barcelona l'any 1990, ciutat educadora és aquella que vol transformar-se a través de l'educació; la que promou una educació multidimensional, globalitzadora, amb finalitats obertes, públiques i explícites.
Jacques Delors, per la seva banda, en un informe ratificat per la UNESCO l'any 1996, afirma: "L'educació ha de jugar un paper fonamental en el desenvolupament continuat de les persones i les societats. Les polítiques educatives han de propiciar un procés permanent d'enriquiment de coneixements i d'habilitats, per aconseguir el desenvolupament personal que permetrà establir relacions entre individus, grups i nacions". En aquesta anàlisi de situació, Delors acaba reafirmant l'obra d'Edgar Faure (UNESCO, 1972) quan afirma que "l'objectiu últim de l'educació és aprendre a ser, que es fonamenta en tres pilars: aprendre a conèixer (adquirir eines de comprensió), aprendre a fer (per poder actuar sobre l'entorn) i aprendre a viure junts (per participar i cooperar amb els altres)."

En resum, l'educació concebuda tant per la Carta de Ciutats Educadores com per l'Informe Delors, així com també per pedagogs com Francesco Tonucci, es caracteritza perquè: 1. Sobrepassa l'escola: en l'espai (multiplicitat d'agents socialitzadors) i en el temps (procés permanent al llarg de tota la vida). L'educació es va desenvolupament a través de la comunicació i les relacions socials. El marc socialitzador per excel·lència de l'activitat educativa en un plantejament desescolaritzat -en l'espai i el temps- és l'entorn. 2. Comprèn totes les tipologies educatives (formal, no formal, informal) i tota la complexitat de continguts (coneixements, experiències i sensibilitats, procediments i destreses, normes i valors) i aplicacions (acadèmiques i no acadèmiques, per al món del treball, per al coneixement personal, per a l'acció col·lectiva). L'educació pren, en aquest sentit, el caràcter paidea (ideal educatiu grec) dins les ciutats-estat o polis. Una paidea que romp amb la divisió obsoleta entre instrucció (o transmissió de coneixements instrumentals, com la lectura, l'escriptura o l'aritmètica) i educació (o transmissió dels valors de la ciutat). 3. Comporta un procés individual i col·lectiu: la participació és un element substancial.4. Té una dimensió global: basada en la igualtat d'oportunitats, en la promoció individual i col·lectiva, i fonamentada en els valors democràtics.
Amb un plantejament així és fàcil comprendre que es consideri la ciutat com a marc "natural" de l'educació.