|
1
Pàgina : 1 -2
-3
Introducció
Repensar la ciutat, voler-la
diferent de com és ara, adaptada a tothom, fins i tot
als infants, és una necessitat urgent, no per tornar
enrere, no per esperar un retorn al clima romàntic
del poble o del veïnat de fa quaranta o cinquanta anys,
sinó per preparar-se per a un futur diferent, que no
estigui controlat exclusivament per la producció comercial,
ni dominat pels cotxes, ni tampoc per un desenvolupament excessiu
i imparable dels serveis.
Es tracta de plantejar-se una
ciutat més lleugera, més senzilla, en la qual
els ciutadans tinguin més pes específic.
La ciutat d'avui és
una ciutat que es deixa atropellar pels cotxes, pel soroll
que generen, pels fums que emeten, per les vibracions que
provoquen, i que es lliura impotent a les mans de la petita
delinqüència i també del crim organitzat.
[...]
Si la ciutat fos un ecosistema
natural, moriria en poquíssim temps: ha convertit la
seva complexitat en la simplificació de la separació
i de l'especialització; ha acceptat que els seus ciutadans
entressin en un procés de passivitat progressiva, oferint-los
contínuament remeis, subsidis i assistència
en forma de serveis; el seu equilibri, la seva subsistència,
depenen cada cop menys dels seus recursos i cada vegada més
de factors externs que no controla i que no pot garantir.
Repensar la ciutat vol dir
preparar un futur en el qual els ciutadans tinguin ganes i
possibilitats de pensar en el benestar i en la qualitat de
vida. Un futur en el qual els joves encara puguin experimentar
l'excitació, l'emoció i el desig de portar infants
al món.
A l'hora de repensar la ciutat
hem de tenir cura, però, que l'infant no quedi relegat
a una mena de "reserva d'indis" dins la qual tot
estigui permès o tot sigui possible, però sí
cal que romangui separada clarament del món real, del
món dels adults. En aquesta reserva podria concedir-se
als infants el dret d'expressar-se, manifestar les seves necessitats,
realitzar les seves pròpies formes de democràcia,
presentar els seus projectes i aconseguir que aquests projectes
esdevinguin realitats. Però un Consell dels Infants,
un jardí o un monument projectat pels infants, no vol
pas dir que la ciutat obri un debat sobre ella mateixa i manifesti
el desig de canviar. El risc és que, fora de la "reserva",
la ciutat funcioni com sempre i que els adults, satisfets
d'haver fet contents els infants, absolts del seu complex
de culpa, puguin dir: "a veure, dèiem...",
i reprenguin els seus discursos solemnes sobre política
i economia.
Per aquesta raó sento
la necessitat d'insistir un cop més, a costa de ser
repetitiu, que "La ciutat dels infants" no és
un projecte per als infants, sinó per a la ciutat.
I el mateix que els infants
poden representar per a la ciutat, les ciutats ho poden representar
per al país: la política, la bona administració,
la participació i el control democràtic comencen
a les ciutats, de la mateixa manera que, a les ciutats, comença
l'acolliment i la solidaritat. En un moment en què
la degradació social i moral és tan gran i tan
greu, els infants poden salvar les nostres ciutats, al seu
torn, podran salvar els nostres països. Hi ha qui replica
obstinadament que això és una utopia, una follia:
sí, hi estic d'acord. Però és molt més
utòpic i foll seguir pel camí sense futur per
on van, ara per ara, les nostres ciutats.
La de la ciutat dels infants
és una utopia concreta, una utopia sostenible.
Tonucci, La ciutat del infants
pàg.: 119-120
1
Pàgina : 1 -2
-3
|
